fent volar el cor

Fotografia descentrada, presa en moviment, mitja cara d' un home jove amb l' altra mitja de qui sembla una nena  a qui porta a collibè. Llum un punt cremada, colors de fotografia vella, anys 90, i un títol entre un sòl de mar...aftersun.

Aftersun... l' antídot que pot calmar-te després d' una cremada...

Aftersun.... olor d' estiu, de vacances.... diversió, certa desmesura... 

After sun … literalment “després del sol”. Després del sol: la nit, la foscor, el pesar, el dolor...

Una paraula rera la qual s' hi resguarden els pilars tant narratius com emocionals de la història que Charlotte Wells va desplegant a través d' un relat innegablement conmovedor. Una fina però molt present capa de tristesa es va desplegant de manera subtil des del primer moment. Aftersun destil·la aquell no se sap què que neguiteja, un desassoseg que alberga un punt de desesperació que es va convertint en final irremisible però, malgrat tot, entreteixit, cobert i redimit per una complicitat i una tendresa que desfan el cor de qui s' endinsa en ell.

Cada plànol va confeccionant a parts iguals el vincle d' amor entre un pare i una filla i la desesperació d'ambdós en moments temporals divergents. La Sophie (Frankie Corio) -una nena d'onze anys- i el seu jove pare, Calum (Paul Mescal) -qui deixa entreveure una sensibilitat embolicada de fragilitat- comparteixen uns dies de vacances a Turquia, lluny de la seva Escòcia natal. Amb tot, les primeres imatges del film mostren a la nena vint anys més tard, la Sophie adulta que, en motiu del seu imminent 31 aniversari, recupera una cinta de vídeo dels anys 90 amb gravacions que ella i el seu pare enregistraren durant aquella estada vacacional a Europa; ho fa amb un posat seriós, fet de retalls de tristesa, desànim i, més avall, de rendició i resignació. És així com, entre els records enregistrats i els rescatats de la memòria, la seva història va penentrant en les nostres pròpies vivències i emocions de manera íntima, intransferible.

Sophie i Calum són al bus que els portarà a l' hotel. El pare porta el braç enguixat, es va trencar el canell i no sap com, un dels detalls que amplien la dosi de vulnerabilitat que Paul Mescal ens inocula amb la seva iterpretació magistral. Més endavant, Calum es desfà del guix ell mateix, sense importar-li massa si es fa mal o no, sense importar-li massa el canell o el seu cos; en definitiva, sense importar-se massa. Es copsa en ell una aura d'abatiment, una força superior d' autodestrucció que al dia següent l' invairà, empenyent-lo a sortir de l'habitació de l'hotel en plena nit tot arreplegant una cigarreta encara encesa tirada a la calçada que el dirigeix amb pas agitat -fora de sí- cap al mar per endinsar-s'hi amb la roba posada... Immediatament després, Charlotte Wells fa parlar el mar, incrementant-ne la seva remor i fent témer el pitjor desenllaç.

Però aquest pull imparable que volca a Calum cap al "després del sol", cap a la no-vida, cap a la foscor, és en aquesta ocasió vençut i ofegat en un posterior i profunt atac de tristesa i desesperació, mostrat de manera discontínua en el transcurs de les seqüències.

Mentrestant, aquell vespre la Sophie està divertint-se amb un amic que ha conegut al ressort però, al tornar a l' habitació, el seu pare no li obre la porta i passarà part de la nit estirada en un dels sofàs de la recepció de l'hotel.

L' endemà, el darrer dia de les vacances,  Calum demana disculpes a la seva filla pel seu comportament durant la nit anterior; les disculpes són no només acceptades sinó sobretot atenuades per la nena, treient ferro al fet d'haver hagut de ser atesa per un dels membres de la recepció per poder accedir a l' habitació a mitja nit i trobar-se al seu pare estirat i abatut damunt del llit, sense roba. Malgrat no poder saber la magnitud del patiment que en ell s' hi albergava, la nena perceb que alguna cosa no va bé, però només pot reaccionar d' una manera, de la manera en què ho fa: treient-li importància. Seria insuportable, inassumible per qualsevol infant entreveure, encara que fós mínimament, el pou de dolor sense fons en què es troba immers el seu progenitor, el seu referent. 

- “Aquí us presento a Calum..de 130 anys, i en farà 131 d' aquí a 2 dies!”-  expressa la Sophie entre rialles en un dels retalls de les gravacions. De manera subtil, la frase insinua el que apuntàvem, el com -des d' un mirar desenfadat, des del mirar de la infantesa-  es copsen les cadenes invisibles que al pare li pesen 100 anys més dels que té.

És així com Wells va repartint senyals com si fossin miquetes de pa, traçant  el camí per submergint-nos  en l'estat emocional tant del pare com de la Sophie adulta, en la tendresa infinita i la complicitat d' un amor pur, i en el desenllaç de la història sense ser explícitament exposada.

La selecció musical esdevé una peça clau per aglutinar aquests bossins de pa. En els dos moments culminants de la pel·lícula sonen cançons la lletra de les quals prenen una dimensió sobreacollidora quan reflexionem, a posteriori, sobre el que Wells ens vol transmetre. La primera d' elles apareix en l' escena del Karaoke, la qual precedeix l' intent de suicidi del pare. En ella, Sophie els apunta per sortir a cantar una cançó, com ha estat el costum de cada any durant les vacances, però aquella nit el pare es nega en rotund a sortir amb ella, no s'hi veu en cor, i deixa que la nena canti la cançó tota sola. La Sophie el va mirant, incloent-lo així en la seva interpretació, fent-lo partícep, el punt de referència, convertint-lo en l'interlocutor a a qui adreçar la lletra. Els versos relaten la turbulència emocional per la qual la nena passarà al cap d' uns anys, és a dir, prediu a la Sophie adulta abatuda per allò que inevitablement succeiria: el no haver sabut trobar el full de ruta, la inevitable sensació d'impotència, “dient poc, dient massa”, “Losing my religion” (no sabent cap a on tirar), tal i com cita la cançó de R.E.M. Una esperança de sortir-se'n que va resultar ser “just a dream” (solzament un somni).

Per incrementar aquesta sensació d' impossibilitat de palpar allò que, malgrat tot, pots veure amb els teus propis ulls (metàfora del no poder llegir ni paliar la profunda tristesa del pare malgrat veure'l, interactuar i passar-ho bé amb ell) la pel·lícula fa ús recorrent d' imatges com el volar dels parapents reflectint-se a través de les aigües de la piscina de l' hotel, representant aquests l' anhel d' alliberació fora de l'abast en el móns dels protagonistes, un miratge. Els jocs d'imatges reflexades en diversos plànols, miralls, objectius o pantalles en pantalles, són una constant en la construcció narrativa del film, assolint una bellesa poètica que, a la vegada, alberga distància, visions que, en el fons, s' esvaeixen, no són reals.

L'altra escena on la música esdevé colpidora s' esdevé durant el ball que comparteixen pare i filla en la darrera nit de la seva estada: en ell, la nena s' entrega als braços del seu pare sense mesura, bressolant-se entre les notes de Under pressure, la cançó de Queen i David Bowie que, a banda de fer referència a un sistema que ens fa esclaus i ens pot engullir cap a la depressió, anomena en els seus versos el que serà en les vides dels protagonistes el seu últim ball: “this is our last dance/ this is our last dance/ this is our last dance, this is us”.

El desenllaç mostrat a través dels darrers minuts de Aftersun  cala en el més profund de la nostra ànima, i ho fa de la manera més planera, senzilla, directa: el pare de la Sophie es gira i, d' esquena, recorre tot sol un dels passadissos de l' aeroport després d' acomiadar-se de la seva filla. Va vestit amb una samarreta de ratlles verdes sobre fons blanc (fent referència a l' equipació d' un dels clubs de futbol d' Escòcia, el Celtic de Glasgow). És la mateixa samarreta que duia el dia que arribaven a l' hotel, i esdevé la pista a través de la qual la directora ens permet comprendre les imatges distorsionades i entretallades que, de tant en tant, han anat irrompent en el decurs de la història; les imatges en qüestió fan referència a un somni recorrent de la Sophie de trenta anys: el seu pare se li apareix entre la multitud de la nit en una sala de festes ballant amb la mateixa samarreta, la darrera que li devia veure posada, fora de sí, volent-se perdre en la inconsciència de la nit. Al final del passadís solitari de l' aeroport, el seu pare creua una porta de doble porticó, descobrint la foscor de la sala entre la qual es perd.

Sens dubte una de les pel·lícules que impregnen el cor de qui s' endinsa en ella, deixant-lo invadit durant hores, i dies, pel mar d' emocions que les interpretacions, diàlegs, imatges i infinits detalls del film ens desperten perquè copsem, així, el tribut d' Amor, el viatge de comprensió, empatia i retrobament de Charlotte Wells cap i amb seu pare desaparegut.