Kahlil Gibran (1883-1931) -l ' artista, escriptor i poeta libanès mundialment conegut per la seva obra cabdal "The Profet" (El Profeta)- va mantenir una relació epistolar amb la també escriptora nascuda a Natzaret (Israel), May Ziadah (1886-1941), durant gairebé vint anys.  Arran de la publicació de la novel·la de Gibran, "Broken Wings" (1912), Ziadah el contactà per carta amb la intenció de fer-li arribar les seves impressions, sent aquell l' inici d' una profunda amistat i relació d' amor - es diu que- platònic, en tant que mai varen arribar a trobar-se en persona. Les cartes escrites per Gibran s' han conservat íntegrament; en elles, el poeta desplega de manera íntima el seu sentir, entregant respostes al misteri de la vida. Molts dels pensaments que en elles exposa deixen entreveure el que recolliria de manera extraordinària en el llibre que abans esmentàvem i que, segons ell mateix afirma, li vingué donat com una revelació: "El Profeta és el meu renaixement i el meu primer bateig, l' únic pensament capaç de fer-me digne de romandre a la llum del Sol. Perquè aquest profeta ja m' havia “escrit” a mi abans que jo intentés “escriure'l a ell” i m' havia induït silenciosament a seguir-lo per un camí de 7000 llegües abans que no se m' aparegué al davant per dictar-me els seus desigs i les seves inclinacions" (p.68). 

Malauradament, gran part de les cartes escrites per May Ziadah no han vist la llum per pròpia voluntat de la família. Cal tenir en compte que fou gràcies als membres d'aquesta que es varen poder publicar les del poeta, però no pas les de May ja que l' exposició de cert contingut emocional en mans d' una dona era quelcom  inusual i rebutjat per segons quins entorns socials. Val a dir que May fou una activista capdavantera en el moviment d' alliberació de les cadenes que les dones patien, i encara pateixen, tant en el seu país de procedència, el Liban, com en el país on residí gran part de la seva vida, Egipte.

A continuació us exposo algunes de les cites -al meu entendre-  més rellevants que Kahlil Gibran compartí amb la seva confident i estimada (les anotacions entre claudàtors són aclariments afegits al text original i les referències al final de cada cita corresponen als números de pàgina del llibre "Kahlil Gibran. Cartes d' amor", l' edició del qual detallo al final de l' article):

“És curiós que acceptem els miracles de la terra i de l' espai, però tendim a no mirar els miracles forjats dins les nostres ànimes” (p.99).

“Jo Sóc boira que embolcalla, mai arriba a convertir-se en aigua de pluja. Sóc boira que penetra els porus i el cor de tota creació" (p.91).

" En el cor de cada hivern,  hi batega una primavera”. Darrera el vel de la nit hi ha un matí somrient” (p.90).

En aquestes primeres cites, el poeta libanès fa al·lusió al que ell anomena "l' element translúcid", és a dir, aquell que no es veu però és present, aquell que anima tota creació. En el seu enfocament sobre la vida i el misteri que aquesta alberga, els éssers humans formem part del corrent d' energia intel·ligent que es desplega a través de l' univers. I li diu a May:

“Interrogui l' element translúcid, interrogui'l en el silenci de la nit, quan l' ànima es troba lliure dels seus grillons […] i ell li revelarà els misteris d' aquest profeta i els misteris de tots els profetes que l' han precedit”.

“Sé del cert que hi ha prou resolució en aquest element translúcid perquè un sol àtom pugui moure una muntanya. Podem estendre aquest element com un cable, com una mitja per saber i assolir tot allò que vulguem, anhelem i desitgem" (p. 69).

"L' element translúcid que hi ha en nosaltres es mou i actua sense [dependre del] el nostre coneixement. Navega a través del firmament […], travessa camps, boscos encantats. Es tracta del nostre Jo en un estat diví" [tot allò diví és allò que no és humà, és a dir, de carn i òs, de matèria](p.84).

És així com l' escriptor interpel·la a allò en nosaltres que va més enllà del nostre cos físic, allò que l' embolcalla i el penetra, la força que l'anima, la llum que viatja a través dels nostres circuïts elèctrics. En contraposició a aquest corrent d' energia que s' individualitza en cada cos, hi trobem el que ell anomena "el jo adquirit", i es qüestiona:

 “Quantes vegades un no es troba entre els seus companys i amics conversant, intercanviant idees, compartint pensaments i accions [...] però, en canvi, no assoleix transcendir les limitacions del jo adquirit en un món d' aparences?” (p.118).

"Que potser el jo adquirit, aferrat als interessos terrenals, pot induir alteracions i transformacions en el Jo Innat que pertany al Cel? Perquè aquella Flama Blava brilla immutable, transforma però no pot ser transformada, imposa però no se li pot imposar res […]" (p.64).

Així doncs, el jo adquirit és aquell que hem après, el que es regeix pels patrons adoptats i provinents del nostre entorn tant familiar com social. És aquell jo que ens conforma per ser funcionals en la matèria, però no té en compte allò immutable en nosaltres, les intencions que provenen del nostre cor i de la nostra ment superior. La ment racional no pot donar resposta a l' element translúcid, no li toca a ella reconèixer-lo perquè no pot, no està configurada per a aquesta missió. Al contrari, l' element translúcid en ella esdevé una amenaça ja que està fora del seu control sensorial, material, lògic. Sí que podem reconèixer-lo, en canvi, a través de la nostra consciència. 

"Els pensaments són adquirits, provenen de l' entorn [els pensaments que dicta “el secretari”, tal i com el poeta l' anomena, fent al·lusió a la correcció, l' eficàcia, el guanyar batalles de l' ego] i, en canvi, l' ànima i el cor van constituir una essència sublim en nosaltres molt abans que les nostres idees. La funció del pensament és organitzar i arranjar, i aquesta és una bona funció en la nostra vida en societat, però no hi té cap lloc, en la vida del cor."  (p.135).

El poeta reconeix, també, les lleis que actuen en l' univers tant si en som conscients com si no, i apel·la a la simplicitat de viure si ho fem des de la nostra essència, la nostra part més genuïna o autèntica: "El cor és simple, May . Tu vius en mi i jo en tu" (p.121).

"Et demanen que converteixis el teu cor i la teva ànima en prosa i poesia, en forma de versos i de muwashah [forma poètica àrab] i que et drecis com els drecen les deeses davant l' altar […] i t' adrecis al món encantat que es troba darrere els móns del pensament, de la ciència, de la recerca i de la lògica [...] I també dic, que el secret i el significat del temps resten ocult dins el cor de les donzelles” (pp. 105-107).

“Vostè, May, és una de les filles de la nova albada; aleshores, per què no desperta els que dormen? Si vostè reunís a aquelles ànimes perdudes i desorientades que són esclaves de la força de la inèrcia, podria infondre'ls vida així com la resolució i l' aspiració d' ascendir cap al cim de la muntanya” (p.83) [...] Faci-ho, i tingui la seguretat que aquell qui posa oli al llum, omple la casa de claror" (p.84).

En aquesta darrera cita, Gibran convida a May a atrevir-se a mostrar el que ens anima per dins, ja que quan ho fem, aquells que ens envolten ho reben. No és important si ho fan de manera conscient o no perquè, sigui com sigui, estem generant o atraient allò que des de dins projectem. Llavors, els canvis (interns primer i, conseqüentment externs) són inevitables. Aquesta és una de les lleis de l' univers:"com és a dins, és a fora". Però això no vol dir que tot allò que veiem al nostre entorn sigui generat pel nostre ser; només allò amb el qual ens sentim identificats o ens interpel·la directament és allò que prové o està relacionat amb el nostre món intern i els patrons amb els quals ens projectem a l' exterior.

En determinats moments, els dos confidents fan també referència a obres d'art. És el cas de la següent cita, la qual apareix arran de la reflexió entorn a un quadre de Miquel Àngel, però la podem fer extensible a l'essència del que som:

"La vertadera força és filla de la tendresa i la flexibilitat és el plançó del vertader propòsit" (p.127).

Per tant, la verdadera força no rau pas en la rigidesa, en la imposició o la demostració del poder extern sinó en el reconeixement del poder intern que sap adequar-se, comprendre, empatitzar i ser flexible davant del camí que la vida ens presenti per assolir el nostre propòsit.

“Jo estimo la meva petita [May], però no sé mentalment per què l'estimo [...] Em diuen, May, que estimo a tothom. Sí, els estimo perquè són l'esperit de Déu, els estimo com una unitat; però cada cor té el seu Qiblah especial" (p.135).

És a dir, GIbran parla d' allò que ens fa estimar, i allò que ens fa estimar és inherent en nosaltres mateixos, perquè l' Amor es mostra quan veiem o admirem en la vida de l'altre quelcom que reconeixem en nosaltres mateixos, encara que estigui en estat latent. L' amor s' alimenta de l' espai en comú que sorgeix entre l'altre i un mateix, un espai compartit que ens permet, també, reconèixer allò que no vèiem en nosaltres i a través de l' altre  ho podem admirar ( que no pas benerar en actitud de submissió) i restablir.

“He alabat a Déu i li he agraït la jornada i la seva duració perquè, en l'espai d' aquest dia, May, ha parlat amb la meva llengua, m' ha donat la mà, i així, jo he donat la seva mà a d'altres. Tot el dia he vist a través dels seus ulls  […] (p.137).

“Oh, Déu, envieu-li [a May, també referint-se a ella com a Mary o Miriam] un dels vostres àngels a informar-li que aquest servidor Vostre viu en una ermita [així és com Gibran anomena el seu estudi a Nova York] amb moltes finestres, a través de les quals pot observar les manifestacions de la vostra Bellesa, excel·lència en totes les coses i en tots els llocs […] i que, sens dubte, resta meravellat tant davant d'uns ulls negres com davant d' uns de blaus” (p. 168).

“Però tornem al debat sobre els teus ulls. Com estan els teus ulls, Mary? Tu saps de cor que la salut dels teus ulls m' interessa enormement. Com ho pots dubtar, quan és amb els teus ulls que veus el que hi ha ocult darrere el vel?”(p. 169).

En les tres cites el poeta libanès parla de Déu i del vel. La paraula de "déu" ha estat manipulada per les religions, i ens confon. Déu està en nosaltres, tal i com ens narra: està tant en els ulls negres com en els blaus, i la Natura ens convida cada dia a reconèixer-lo a través de la intel·ligència perfecta que la governa i que actua també dins nostre. I per què hem de travessar el vel? El que hem de traspassar és l' aparent pes de la matèria, d'allò que es copsa amb els sentits i que sembla que sigui tan dens i real respecte a allò intangible, que ens distreu i no ens deixa observar i acceptar els corrents de força que la mouen (i que estan sent, també, revelats per la ciència).

La darrera cita que us compartiré fa al·lusió al vincle, al lligam invisible que entreteixeix les ànimes, el que en algunes cultures es coneix com el fil vermell. El poeta manifesta com té la certesa que estem interconnectats i com aquests vincles van molt més enllà del marc espai-temporal que ara experimentem a través de la nostra vida física: 

 “Ni un sol dels fils que formen aquest vincle fou teixit pels dies i les nits que mesuren la distància que separa el bressol de la tomba […] Una tal entesa ens transporta més enllà del regne del dia, més enllà del regne de la nit, més enllà del temps, més enllà de l' eternitat. Una tal emoció, May, comporta agudes punyides que no desapareixeran mai, però que ens són cares, i que no canviaríem per cap glòria ni cap plaer conegut o imaginat” (p. 58).

Gibran escriví la darrera carta a May un 17 de desembre de 1930 i morí quatre mesos més tard, als 48 anys.

A través d' aquesta molt breu incursió a la seva visió del món es pot copsar com d' entre la bellesa dels seus mots se'n destil·la l' essència de

l ' esperit. És així com el seu llegat ens endinsa cap a un pou de saviesa sense fons el qual mereix que ens hi anem submergint al llarg de la nostra vida.