Kahlil Gibran (1883-1931) -l ' artista, escriptor i poeta libanès mundialment conegut per la seva obra cabdal El Profeta- va mantenir una relació epistolar amb la també escriptora nascuda a Natzaret (Israel), May Ziadah (1886-1941), durant gairebé vint anys. Arran de la publicació de la novel·la de Gibran, Broken Wings (1912), Ziadah el contactà per carta amb la intenció de fer-li arribar les seves impressions, sent aquell l' inici d' una profunda amistat i relació d' amor - es diu que- platònic, en tant que mai varen arribar a trobar-se en persona. Les cartes escrites per Gibran s' han conservat íntegrament; en elles, el poeta desplega de manera íntima el seu sentir, entregant respostes al misteri de la vida, pensaments que més endavant recolliria de manera extraordinària en el llibre que abans esmentàvem i que, segons ell mateix afirma, li vingué donat, com una revelació: "El Profeta és el meu renaixement i el meu primer bateig, l' únic pensament capaç de fer-me digne de romandre a la llum del Sol. Perquè aquest profeta ja m' havia “escrit” a mi abans que jo intentés “escriure'l a ell” i m' havia induït silenciosament a seguir-lo per un camí de 7000 llegües abans que no se m' aparegué al davant per dictar-me els seus desigs i les seves inclinacions" (p.68).
És a dir, una canalització de la Saviesa que actua en l' univers i en nosaltres mateixos.
Malauradament, gran part de les cartes escrites per May Ziadah no han vist la llum per pròpia voluntat de la família. L' exposició de cert contingut emocional en mans d' una dona era quelcom inusual, poc comú i encara rebutjat per segons quins entorns socials. May fou una gran activista i capdavantera en el moviment d' alliberació de les cadenes que les dones patien en el seu país de procedència.
A continuació us exposo aquells pensaments, afirmacions o refexions, al meu entendre, més rellevants que el poeta compartí amb la seva confident i estimada. A través d' ells es destil·la l' essència de l' esperit a través de la bellesa en les paraules.
“És curiós que acceptem els miracles de la terra i de l' espai, però tendim a no mirar els miracles forjats dins les nostres ànimes” (p.99)
“Jo Sóc boira que embolcalla, mai arriba a convertir-se en aigua de pluja. Sóc boira que penetra els porus i el cor de tota creació" (p.91).
" En el cor de cada hivern, hi batega una primavera”. “Darrera el vel de la nit hi ha un matí somrient” (p.90).
En aquestes primere cites, el poeta libanès fa al·lusió al que ell anomena "l' element translúcid", allò que no es veu però és present, allò que anima tota creació en aquest món. En el seu enfocament sobre la vida i el misteri que aquesta alberga, els éssers humans formem part del corrent d' energia intel·ligent que es desplega a través de l' univers. I li diu a May:
“Interrogui l' element translúcid, interrogui'l en el silenci de la nit, quan l' ànima es troba lliure dels seus grillons […] i ell li revelarà els misteris d' aquest profeta i els misteris de tots els profetes que l' han precedit”.
“Sé del cert que hi ha prou resolució en aquest element translúcid perquè un sol àtom pugui moure una muntanya. Podem estendre aquest element com un cable, com una mitja per saber i assolir tot allò que vulguem, anhelem i desitgem" (p. 69).
"L' element translúcid que hi ha en nosaltres es mou i actua sense el nostre coneixement. Navega a través del firmament […], travessa camps, boscos encantats. Es tracta del nostre Jo en un estat diví" (p.84).
És així com l' escriptor interpel·la a allò en nosaltres que és molt més que el nostre cos físic, allò que l' embolcalla i el penetra, la força que l'ànima, la llum que viatja a través dels nostres circuïts elèctrics. En contraposició a aquest corrent d' energia que s' individualitza en cada cos, hi trobem el que ell anomena "el jo adquirit", i diu:
“Quantes vegades un no es troba entre els seus companys i amics conversant, intercanviant idees, compartint pensaments i accions [...] però, en canvi, no assoleix transcendir les limitacions del jo adquirit en un món d' aparences?”(p.118).
"Que potser el jo adquirit, aferrat als interessos terrenals, pot induir alteracions i transformacions en el Jo Innat que pertany al Cel? Perquè aquella Flama Blava brilla immutable, transforma però no pot ser transformada, imposa però no se li pot imposar res […]" (p.64).
Així doncs, el jo adquirit és aquell jo que hem après, el que es regeix pels patrons adoptats i provinents del nostre entorn tant familiar com social. És aquell jo que ens conforma per ser funcionals en la matèria, però no té en compte allò immutable en nosaltres, les intencions del cor.
"Els pensaments són adquirits, provenen de l' entorn [els pensaments que dicta “el secretari”, tal i com el poeta l' anomena, fent al·lusió a la correcció, l' eficàcia, el guanyar batalles,... l' ego] i, en canvi, l' ànima i el cor van constituir una essència sublim en nosaltres molt abans que les nostres idees. La funció del pensament és organitzar i arranjar, i aquesta és una bona funció en la nostra vida en societat, però no hi té cap lloc, en la vida del cor. (p.135).
Reconeix, també, les lleis que actuen en l' univers tant si en som conscients com si no, i apel·la a la simplicitat de viure, si ho fem des de la nostra essència, la nostra part més genuïna o autèntica: "El cor és simple, May . Tu vius en mi i jo en tu" (p.121).
"Et demanen que converteixis el teu cor i la teva ànima en prosa i poesia, en forma de versos i de muwashah [forma poètica àrab] i que et drecis com els drecen les deeses davant l' altar […] i t' adrecis al món encantat que es troba darrere els móns del pensament, de la ciència, de la recerca i de la lògica [...] I també dic, que aquell que no té cap filla n' hauria d' adoptar una, perquè el secret i el significat del temps resten ocult dins el cor de les donzelles” (pp. 105-107).
Així doncs, rere el pensament racional hi ha molt més, un món que ens dirigeix des d' esferes no físiques però igualment reals i, de fet, són aquestes les que guien els nostres passos en el món de matèria.
En determinats moments, els protagonistes fan també referència a obres d'art. És el cas de la següent cita, la qual apareix arran de la reflexió entorn a un quadre de Miquel Àngel:
"La vertadera força és filla de la tendresa i la flexibilitat és el plançó del vertader propòsit" (p.127).
Per tant, la verdadera força no rau pas en la rigidesa, en la imposició o la demostració del poder extern sinó del poder intern que sap adequar-se, comprendre, empatitzar, ser flexible davant del que la vida li porti.
“Jo estimo la meva petita [May], però no sé mentalment per què l'estimo [...] Em diuen, May, que estimo a tothom. Sí, els estimo perquè són l'esperit de Déu, els estimo com una unitat; però cada cor té el seu Qiblah especial"(p.135).
És a dir, GIbran parla d' allò que ens fa estimar, i allò que ens fa estimar és inherent en nosaltres mateixos, perquè l' Amor es mostra de manera innata quan reconeixem en la vida de l'altre quelcom que pertany a la nostra pròpia, quan sabem que entre l'altre i un mateix hi ha un espai comú, compartit.
“He alabat a Déu i li he agraït la jornada i la seva duració perquè, en l'espai d' aquest dia, May, ha parlat amb la meva llengua, m' ha donat la mà, i així, jo he donat la seva mà a d'altres. Tot el dia he vist a través dels seus ulls […] (p.137).
“Vostè, May, és una de les filles de la nova albada; aleshores, per què no desperta els que dormen? Si vostè reunís a aquelles ànimes perdudes i desorientades que són esclaves de la força de la inèrcia, podria infondre'ls vida així com la resolució i l' aspiració d' ascendir cap al cim de la muntanya” (p.83) [...] Faci-ho, i tingui la seguretat que aquell qui posa oli al llum, omple la casa de claror" (p.84).
Si reconeixem el que ens anima per dins i ho fem conscient, ho transmetem al nostre entorn el qual rep, tant si és conscient com inconscientment, el nostre "estar", el nostre estat de consciència, generant o atraient allò que des de dins projectem.
“Oh, Déu, envieu-li [a May, també referint-se a ella com a Mary o Miriam] un dels vostres àngels a informar-li que aquest servidor Vostre viu en una ermita [així és com Gibran anomena el seu estudi a Nova York] amb moltes finestres, a través de les quals pot observar les manifestacions de la vostra Bellesa, excel·lència en totes les coses i en tots els llocs […] i que, sens dubte, resta meravellat tant davant uns ulls negres com davant d' uns de blaus” (p. 168).
“Però tornem al debat sobre els teus ulls. Com estan els teus ulls, Mary? Tu saps de cor que la salut dels teus ulls m' interessa enormement. Com ho pots dubtar, quan és amb els teus ulls que veus el que hi ha ocult darrere el vel?”(p. 169).
La darrera de les cites que us compartiré fa al·lusió al vincle, al fil vermell que, en algunes cultures, simbolitza el lligam invisible que uneix a les ànimes, tot esmentant:
“Ni un sol dels fils que formen aquest vincle fou teixit pels dies i les nits que mesuren la distància que separa el bressol de la tomba […] Una tal entesa ens transporta més enllà del regne del dia, més enllà del regne de la nit, més enllà del temps, més enllà de l' eternitat. Una tal emoció, May, comporta agudes punyides que no desapareixeran mai, però que ens són cares, i que no canviaríem per cap glòria ni cap plaer conegut o imaginat”. (p. 58)
Gibran escriví la darrera carta a May un 17 de desembre de 1930 i moriria quatre mesos més tard, als 48 anys. A través d' aquesta breu incursió a la seva visió del món podem copsar com el seu llegat ens endinsa a un pou de saviesa sense fons al qual val la pena anar-s'hi submergint al llarg de la nostra vida.
Cartes d' amor. Editorial Columna. Barcelona, 1998. Traducció de Jordi Arbonès.
Añadir comentario
Comentarios